12 Oct de com la pedra ha esdevingut joia endamianada
Damià no sé les vegades que he andarat el portal de Can Jaume Antoni i sempre he aixecat la mirada vers l’escut i calze, cor, dardells, la data antiga de 1702 i sempre amb el delit de la mirada dels ulls i la mirada de l’esperit i trobar-me amb la música callada de la pedra, de les pedres, les pedres de la terra enllaçades amb la noblesa dels materials, de l’argent i, tot plegat fet sortilegi, el sortilegi comunicatiu, humanitzat per l’ésser d’unes mans i d’uns dits bellugadissos obedients a un dictat intern, íntim. Pedra i argent, pedra històrica, calc de la pedra històrica, secular, campanera, pedra de la pedra, de Can Pere Ignasi, de Sa Barraca Den Rumbo, de Son Pere, de Can Tallades, de Can Dometo, de Ca n’Amera… i les altres pedres dels portals rodons, de les seves arcades i faixes de les finestres, com dels finestrons. L’exemple el de ca sa padrina Coixa amb el punxó que imita el punxa moros.
Pedra feta joia per serrar com “alaca” del segle XX, al balcó entre la fregància d’uns pits, l’aire d’unes orelles agraciades, d’uns braços, ballarins i aquelles mans i dits, hereus d’aquelles mans que a trenc de l’alba pellucaven el que ja no seria flor de seda de les tapereres. Pedra i Terra, i Terra. A la Terra com són els versos de Damià Huguet. Com són de La Terra les padrines de silenci d’Eva Choung Fux,…
I la pedra nova, les teves pedres minúscules, Damià que es miraren amb la pedra companya, secular, es fan més nostres-vistables-estojades dins les teules com una fornícula per ser devotament contemplades. Les teules que un dia, per desgràcia ja llunyà, sentiren la frescor de l’aigua de l’entranya, regal dels molins de ramell o gaudiren de la rosa dels molins fecundant la geometria verda dels horts, avui han deixat de ser bres de la calentor solellada, per esdevenir cofre terral, ostensori del fruit de la terra. Gràcies Damià per venir amb tan suggestiva mercaderia a la nostra vila, on la pedra porta el seu nom, pedra de Santanyí, o simplement Santanyí. Pedra a les cròniques antigues, pedra destinada a edificis descomulars, a les dovelles del roser, als portals, uns que mantenen la mitja circumferència, con índex patrimonial i els que sucumbiren. Mai no mai oblidem les pedres de les barraques de fora vila.
Damià, la pedra nostra t’espera amb la immortalitat guanyada per cavallons dels segles. No deixis passar els dies, vivim un desgavell vestit de misèria i de crisi. No triguis que les teves pedres-joiells tenguin més sort que les tumbagues fetes rodar per les ones com l’afrendada a l’amic o la repuldada baix terra. A les meves mans el catàleg com un DNI de les teves pedres. Tan autèntic que valen ulls per mirar.
La nit és tancada, plou, la pluja acarona la nostra pedra, com tot tu l’acarones fins a tornar joia colpidora de sensualitat. L’aigua del cel regalima per la finestra se Son Ferreret. La trompeta de Louis Anstrong comparteix la nit mullada.
Miquel Pons
Cala Figuera-Ciutat
XI-XII-2010